dilluns, 13 de gener de 2014

Calçots

Els calçots ja comencen a estar llestos per a ser immolats. Aquest dissabte en vaig desenterrar un manat (corresponent a una ceba plantada), per veure què hi havia a sota i si tindria pinta de calçot o no. Es veu que sí!


A la imatge de sota s'hi pot veure tot el bancal plantat. Hi ha unes dues-centes cebes. En plantar-les, normalment es calcula de que cadascuna en sortiran quatre o cinc de noves, que t'hauràs d'ocupar d'anar calçant amb terra per aconseguir que la part blanca s'allargui i quedi tendra en comptes de fer una ceba normal. Uns mil calçots, doncs. Segurament en seran uns quants més, perquè mirant-los un per un veig que la majoria de manats són de sis o set cebes i que els de quatre, com el que vaig arrencar són una minoria. 


Per a una calçotada el que s'acostuma és a comptar vint calçots per persona. Per tant, se suposa que el que tenim aquí hauria de permetre "calçotadejar" a unes 50 persones. No està gens malament, per la poca feina que porta. Caldrà arribar fins al final del procés per poder fer-ne un judici clar... però de moment pinta bé, la cosa. Segurament els deixarem encara un mes perquè s'engreixin una mica més.

dijous, 9 de gener de 2014

Gener 2014



Fa temps que no escric res sobre l’hort. En la darrera entrada parlava sobre les mongetes del ganxet. Un desastre. Vaig plantar-ne un parell de bancals. Al cap de dos dies els conills s’havien menjat totes les plantes. Vaig refer el planter i el vaig torna a plantar. Aquesta vegada vaig comprar la malla plàstica de color taronja que es veu a la fotografia. Al cap d’una setmana els conills havien fet forats rosegant la malla i s’havien menjat gairebé totes les mongeteres una altra vegada. Vaig passar l’estiu tapant forats cada vegada que anava a l’hort, fins que me’n vaig cansar i vaig comprar un rotllo de malla metàl·lica de 60 cm. La vaig tallar per la meitat amb una radial, fent-ne dos rotllos de 30, i vaig resseguir tot el perímetre a ran de terra. Després vaig seure a esperar que els conills no em fessin forats per passar-hi per sota. Fins a dia d’avui no ho han fet i per fi sembla que me’ls he tret de sobre.

A la fotografia s’hi veuen, al bancal de més a la dreta, les cols, bròquils, coliflors, etc. Les del fons són més grans, les de més cap aquí són més joves. Al següent bancal tota la part del fons que es veu plana és blat que està començant a néixer. Davant hi ha algunes cols de l’any passat, enciams, bledes i julivert. Al següent hi ha pastanagues i algunes cebes. Els dos següents estan desocupats, després en ve un de faves, que estan començant a sortir (van molt tard) i més enllà es veu una punta del bancal dels calçots.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Mongeta del ganxet II

Les mongetes que plantava en l'entrada anterior, al cap de 4 dies


Les mateixes, al cap de 7 dies



 ... i ja plantades, la mateixa tarda, en un dels bancals de l'hort. En dues fileres, separades planta i planta en 66cm (un goter sí, un no). La veritat és que la fotografia no permet gairebé veure-les. Ja en tiraré una altra amb millor llum i plantes més grans.


dimarts, 2 de juliol de 2013

Mongeta del ganxet

Amb el juliol arriba l'època de plantar la mongeta o fesol del ganxet. La reina de les mongetes... i també la més cara. Aquest any provarem de convertir-nos en mongetistes autosuficients. Primer fem una tria de les mongetes que tenen una mida més grossa i una forma més perfectes. En separem 250 llavors, per fer-ne una safata de sembra.


I quant pesen 250 mongetes? En tenia la curiositat, de cara al futur; per saber quina quantitat de llavor necessites, segons l'àrea que en vulguis plantar.


Nosaltres en volem plantar un dels bancals. A dues tires, separant cada planta el que doni la separació dels goters, que ara no estic segur si són 30 o 50 cm. Per tant, si els bancals fan uns 30 metres de llargada, això deu fer 60 o 90 plantes per tira, 120 o 180 en tot el bancal. Comencem per sembrar les 104 plantes que dóna una safata (dues mongetes per alvèol). La setmana que ve en farem una altra tongada


Cobrim les llavors i reguem


Seiem i esperem


... i esperem...

dimecres, 10 d’abril de 2013

El planter

Una de les coses que t'has de plantejar quan vols tenir un hort és si el que hi plantes ho faràs a partir de la llavor o compraràs el planter ja fet. Així, d'entrada, sembla molt més interessant plantar des de la llavor, perquè així veiem i controlem tot el procés. A més, la idea és d'anar guardant les llavors de tot el que fem per, en un futur, poder ser una mica autosuficients en aquest aspecte.

L'inconvenient és que t'hi has de posar d'hora, perquè si vols plantar una tomaquera d'un pam el mes d'abril, potser un parell de mesos abans hauries d'haver-ne plantat la llavor.

L'avantatge de fer planter és portar les plantes ja fetes a l'hort, de manera que eliminis la competència que els puguin fer les males herbes que puguin sortir, i que el pots preparar abans que arribi el bon temps, i  quan arriba la primavera, tu ja tinguis les plantes crescudes, en comptes d'haver de començar aleshores.

Es pot fer planter de la majoria de plantes, amb algunes excepcions (pastanagues i raves, per exemple).


Això és el que vam plantar fa un parell de setmanes. Hi havia una col·lecció de diferents pebrots picants, tomàquets, pebrots del padró, vermells, tabac, ocra, zapallitos, carbasses de vàries classes, carbassons, albergínies, melons, cogombres i síndries.

En una llibreta vam apuntar què hi havia a cada forat, quantes llavors de cada vam posar per alvèol i la data en què ho vam plantar.




Aquí hi ha algunes coses curioses de les que vam plantar perquè no tot havia de ser el que ja tenim vist de sempre, oi?


 Pebrots Habaneros

 Blat de moro negre

 Cogombre africà

Sense comentaris

 Meló trigre


dimarts, 5 de març de 2013

Ordi cerveser

Perquè no es digui que a la vida tot és plantar cols o patates:
La setmana passada vam parlar amb en Pedro, de Bràfim. En Pedro planta cereals per la zona, en els camps que queden temporalment sense utilitzar, com per exemple allà on s'ha arrencat un conreu, com ara de vinyes o oliveres. A canvi de cedir-l'hi, el propietari aconsegueix que el camp no es perdi o es deteriori i s'ompli de males herbes.
Hem decidit que plantarem una mica d'ordi per provar com funciona tot el procés del cultiu d'un cereal, des que es planta una llavor, fins a aconseguir (si ho aconseguim) un grapat de cereal.

 L'ordi
I per què ens volem posar a sembrar cereal en un hortet? Ara fa més d'un any vam començar a fer el pa a casa, fent servir massa mare (aquesta és una història que explicarem un altre dia). No hem tornat a comprar mai més pa; no es pot ni remotament comparar el pa que venen amb el que pots fer tu mateix, a casa, amb  una mica de bona farina, massa mare i temps de fermentació. També fa poc hem començat a fer cervesa. Ara tenim el garatge de casa ple d'ampolles de deliciosa Pale Ale pròpia. I es pot beure!!
Bé, la farina per a fer el pa la comprem. Fem servir farina de força i altres farines aromàtiques (espelta, sègol, kamut...). I per a fer cervesa es necessita malta d'ordi, que també comprem. Però com que són gent curiosa, ens preguntem: com es fa per a arribar a tenir la farina dins un sac, des que plantes uns granets de blat? I, encara més difícil: com es fa per obtenir la malta des d'un gra d'ordi?
Com que l'ordi va més ràpid i, a més, es planta en aquest temps, vam decidir que provaríem amb l'ordi primer. Si la cosa va bé, de cara a l'hivern que ve podrem pensar si ens aventurem amb el blat.
Vaig trucar a en Pedro que, sense pensar-s'ho gens (i sense conèixer-me de res) em va dir que l'anés a trobar que al cap de dos dies estaria sembrant ordi del que anomenen cerveser a Vilabella, que portés un cabàs (una senalla, en diuen per aquí), que me l'ompliria. Em va dir que no sap si se'n pot fer cervesa, de l'ordi que ell planta. Però, bé, dient-se ordi cerveser és fàcil pensar que alguna cosa en deurà sortir... Però per a això encara falta molt. De moment, sembrem!
Hem preparat el que vénen a ser dos dels bancals de l'hort per a fer la sembra. Entre d'altres molts consells útils que em va donar, em va dir que d'ordi se'n planten uns 200kg per hectàrea. Com que cada bancal deuen venir a ser uns 50m2, calculem que n'haurem de sembrar uns 2kg. No hi ha fotografies encara, perquè ho vam fer ahir, d'una correguda, entre ruixat i ruixat i amb les presses no vam pensar en la càmera. Les farem el dia que hi anem a sembrar, quan s'assequi una mica tot plegat i ens hi puguem apropar sense risc de quedar-nos-hi atrapats.
Ah! també vam plantar un bancal de patates, de manera que a l'hort ja hi comença a haver una mica de moviment.

divendres, 22 de febrer de 2013

Bancals profunds



Fa un parell de setmanes que hem començat a “terraformar” l’hort i alguns pagesos del poble ja ens han preguntat què carai hi estem fent, allà, amb aquests cavallons tan amples. Per aquí, el cultiu d’hort és el els dels tradicionals cavallons i el reg a manta o per goteig, i el terra net a base de llaurades i herbicides. Mirem d’explicar que el que fem són bancals profunds i com funcionen aquests. Les vegades que m’hi he trobat jo em fa l’efecte que se n’anaven pensant “pobrets. De ciutat...” En fi; no s’equivoquen. Nosaltres segur que sí que ens equivocarem unes quantes vegades pel camí. Però n’anirem aprenent, amb una mica de sort i paciència.

Avui en dia hi ha molta bibliografia sobre el sistema dels bancals profunds. La primera vegada que ho vaig veure, però, va ser al llibre de John Seymour que comentàvem l’altre dia. Ell comenta que el sistema prové dels horticultors francesos dels voltant de París, durant el segle XIX. Cultivaven tan prop de París com els era possible i, com que allà la terra era escassa i les parcel·les petites, van desenvolupar aquest mètode. El xinesos també el tenien inventat pel seu compte, de manera molt similar i també als voltants de les seves grans ciutats. Durant els anys 60 es va posar força de moda a California, on es va posar en pràcica, es va divulgar i se’n van fer estudis comparats amb l’horticultura tradicional. 


El sistema és el següent: es marca sobre el terra un rectangle que ha de tenir uns 1,5 metres d’ample pel que es vulgui de llarg. Aquest és el bancal. L’amplada ha de ser suficient per poder arribar amb les mans al centre del bancal sense haver-lo de trepitjar. Per això nosaltres els hem fet una mica més estrets, d’uns 1,30m; potser tenim els braços més curts que els californians, però així ens és més còmode. En aquest bancal es cava i es remou la terra fins a una profunditat d’uns 50 o 60 cm. El doble del que faria un tractor llaurant profundament. S’hi incorpora compost, matèria orgànica... tot el que es tingui a mà. D’aquesta manera les plantes, en créixer, poden estirar les arrels a molta més profunditat en trobar la terra tova, en comptes d’haver-les d’estirar horitzontalment. Cada planta necessita un determinat volum de terra per al seu desenvolupament. En utilitzar molta més profunditat, no necessita tanta base; les plantes es poden plantar molt més juntes que en un sistema tradicional. En estar les plantes més juntes, queda menys terra exposada a la intempèrie (si es fa bé, no gens). Això té dos efectes molt positius: evita de manera natural el creixement de les males herbes (aquestes es queden sense espai i llum per créixer) i evita la deshidratació del sòl en no quedar exposat aquest a l’aire per crear-se un microclima humit sota les fulles de les plantes que es toquen entre elles.

 John Seymour preparant un bancal profund

Entre bancal i bancal s’hi fa un passadís prou ample per poder-hi passar amb comoditat a treballar entre ells de manera que els bancals no es trepitgin mai més per evitar comprimir la terra. Pel que fa a la llargada dels bancals, cal tenir en compte que, com que no es poden trepitjar mai, si es vol anar a l’altre costat només es pot fer saltant o donant-hi la volta. Per això els bancals s’haurien de tallar cada 6 o 8 metres per poder-los creuar amb comoditat (nosaltres, com que som així de burros, no ho hem fet; de moment jo ho arreglo saltant).


I ja està! Fàcil, eh? I anar-los donant matèria orgànica sempre que es pugui. Amb el temps, el bancal va creixent en alçada i la terra va quedant més i més esponjosa, fins al punt que per fer-hi un forat per plantar, n’hi ha prou amb fer servir un dit. La humitat s’hi manté d’una manera extraordinària i la terra es va tornant negra i omplint-se de cucs que s’alimenten descomponent tot el que hi ha i fent la feina bruta de llaurar i airejar-la.

 Aquí es veu l'alçada dels nostres bancals. També hi vam enterrar
 les males herbes que vam treure abans de llaurar.

Fa més de dos anys que els tenim fets a casa. Quan vam arribar al pati, la terra era dura i gris com el ciment. Dos anys i mig després, gràcies a les sobres de la cuina, les restes de poda i collites i l’ajuda inestimable de les quatre gallines que tenim al pati, ara és negra, tova i no pots fer una palada sense que et surtin mitja dotzena de cucs de terra i altres bestioles alegres i diverses.

Els estudis que s’han fet estimen que el rendiment dels bancals profunds és d’unes quatre vegades el que dóna l’horticultura tradicional. Jo no ho he comparat, però més aviat m’ho crec. L’aspecte de la terra és molt, molt millor. I, el principal factor a favor per nosaltres: llaures la terra una vegada i ja no ho tornes a fer mai més. Important, quan has de fer aquestes coses a mà...