divendres, 22 de febrer de 2013

Bancals profunds



Fa un parell de setmanes que hem començat a “terraformar” l’hort i alguns pagesos del poble ja ens han preguntat què carai hi estem fent, allà, amb aquests cavallons tan amples. Per aquí, el cultiu d’hort és el els dels tradicionals cavallons i el reg a manta o per goteig, i el terra net a base de llaurades i herbicides. Mirem d’explicar que el que fem són bancals profunds i com funcionen aquests. Les vegades que m’hi he trobat jo em fa l’efecte que se n’anaven pensant “pobrets. De ciutat...” En fi; no s’equivoquen. Nosaltres segur que sí que ens equivocarem unes quantes vegades pel camí. Però n’anirem aprenent, amb una mica de sort i paciència.

Avui en dia hi ha molta bibliografia sobre el sistema dels bancals profunds. La primera vegada que ho vaig veure, però, va ser al llibre de John Seymour que comentàvem l’altre dia. Ell comenta que el sistema prové dels horticultors francesos dels voltant de París, durant el segle XIX. Cultivaven tan prop de París com els era possible i, com que allà la terra era escassa i les parcel·les petites, van desenvolupar aquest mètode. El xinesos també el tenien inventat pel seu compte, de manera molt similar i també als voltants de les seves grans ciutats. Durant els anys 60 es va posar força de moda a California, on es va posar en pràcica, es va divulgar i se’n van fer estudis comparats amb l’horticultura tradicional. 


El sistema és el següent: es marca sobre el terra un rectangle que ha de tenir uns 1,5 metres d’ample pel que es vulgui de llarg. Aquest és el bancal. L’amplada ha de ser suficient per poder arribar amb les mans al centre del bancal sense haver-lo de trepitjar. Per això nosaltres els hem fet una mica més estrets, d’uns 1,30m; potser tenim els braços més curts que els californians, però així ens és més còmode. En aquest bancal es cava i es remou la terra fins a una profunditat d’uns 50 o 60 cm. El doble del que faria un tractor llaurant profundament. S’hi incorpora compost, matèria orgànica... tot el que es tingui a mà. D’aquesta manera les plantes, en créixer, poden estirar les arrels a molta més profunditat en trobar la terra tova, en comptes d’haver-les d’estirar horitzontalment. Cada planta necessita un determinat volum de terra per al seu desenvolupament. En utilitzar molta més profunditat, no necessita tanta base; les plantes es poden plantar molt més juntes que en un sistema tradicional. En estar les plantes més juntes, queda menys terra exposada a la intempèrie (si es fa bé, no gens). Això té dos efectes molt positius: evita de manera natural el creixement de les males herbes (aquestes es queden sense espai i llum per créixer) i evita la deshidratació del sòl en no quedar exposat aquest a l’aire per crear-se un microclima humit sota les fulles de les plantes que es toquen entre elles.

 John Seymour preparant un bancal profund

Entre bancal i bancal s’hi fa un passadís prou ample per poder-hi passar amb comoditat a treballar entre ells de manera que els bancals no es trepitgin mai més per evitar comprimir la terra. Pel que fa a la llargada dels bancals, cal tenir en compte que, com que no es poden trepitjar mai, si es vol anar a l’altre costat només es pot fer saltant o donant-hi la volta. Per això els bancals s’haurien de tallar cada 6 o 8 metres per poder-los creuar amb comoditat (nosaltres, com que som així de burros, no ho hem fet; de moment jo ho arreglo saltant).


I ja està! Fàcil, eh? I anar-los donant matèria orgànica sempre que es pugui. Amb el temps, el bancal va creixent en alçada i la terra va quedant més i més esponjosa, fins al punt que per fer-hi un forat per plantar, n’hi ha prou amb fer servir un dit. La humitat s’hi manté d’una manera extraordinària i la terra es va tornant negra i omplint-se de cucs que s’alimenten descomponent tot el que hi ha i fent la feina bruta de llaurar i airejar-la.

 Aquí es veu l'alçada dels nostres bancals. També hi vam enterrar
 les males herbes que vam treure abans de llaurar.

Fa més de dos anys que els tenim fets a casa. Quan vam arribar al pati, la terra era dura i gris com el ciment. Dos anys i mig després, gràcies a les sobres de la cuina, les restes de poda i collites i l’ajuda inestimable de les quatre gallines que tenim al pati, ara és negra, tova i no pots fer una palada sense que et surtin mitja dotzena de cucs de terra i altres bestioles alegres i diverses.

Els estudis que s’han fet estimen que el rendiment dels bancals profunds és d’unes quatre vegades el que dóna l’horticultura tradicional. Jo no ho he comparat, però més aviat m’ho crec. L’aspecte de la terra és molt, molt millor. I, el principal factor a favor per nosaltres: llaures la terra una vegada i ja no ho tornes a fer mai més. Important, quan has de fer aquestes coses a mà...

dimarts, 19 de febrer de 2013

Cebes i alls

Avui hem portat un cabàs ple de cebes i alls tendres que vam arrencar del pati de casa per trasplantar-los a l'hort. Aquí tindran més llum i espai per créixer. De passada, n'hi havia molts que venien de cebes i alls vells que es van quedar l'any passat a terra. En créixer a partir d'una ceba o alls vells et trobes que d'un mateix punt en surten vàries plantes (una per cada gra d'all, tres o quatre en el cas de les cebes). Hem aprofitat per a separar-los i replantar-los d'un en un.


D'aquesta manera alliberem espai a casa i a l'hort s'hi comença a veure alguna cosa a més de les faves indígenes que ens hi vam trobar. Aquí hi ha el resultat:





Bé, no es veu massa, perquè són al fons de tot, primer les cebes i després els alls. Potser ocupen uns cinc metres de bancal, tot plegat. Del punt on s'acaben i fins al peu de la foto hi ha primer mitja dotzena de pebroteres que encara aguantaven des de l'any passat - no semblaven tenir decidit encara si acabar de morir tot i que ja fa temps que van perdre totes les fulles. Però els troncs encara són verds. Com que sabia greu rematar-los, els hem portat a l'hort i els donem una oportunitat. Ja veurem què passa. Són pebrots italians i pebrots Reus de l'any passat. Després de les pebroteres en estat crític s'hi veuen dos solcs de pèsols. Quatre o cinc metres més.

Ja comencem a tenir alguna cosa plantada!

dilluns, 18 de febrer de 2013

Un llibre

Portem un parell de dies rúfols, una mica plujosos (no prou)


Com que no hem fet gaire cosa, a banda d'arrencar un cabàs de cebes i alls tendres del pati de casa per transplantar-los demà a l'hort, ens dediquem a repassar un clàssic (be, dos, en un):
Per a qui encara no el conegui, John Seymour és considerat un dels pares del concepte de la vida autosuficient. Escriptor d'una quarantena de llibres, vividor d'unes quantes vides, també. Aquest llibre en són dos en un. Escrits als anys setanta... de rabiosa actualitat. Un d'aquells llibres que obren finestres, que un rellegeix una i cent vegades quan es vol deixar endur pels somnis d'una altra vida possible.

Un d'aquells llibres que ens han dut on som, suposo.

En sentireu a parlar, en aquest blog.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Iniciem el projecte!

Benvinguts al Blog de l'Hort de Via Vàlia, on volem anar narrant les aventures i desventures que ens portarà el nostre nou projecte: un hort.
Fa una mica més de dos anys que vam venir a viure a Vilabella, un poble de l'Alt Camp, a la frontera amb el Tarragonès. Han sigut dos anys d'anar-nos fent al lloc, a les gents, a la casa.


A casa hi tenim un pati que ja només arribar vam decidir partir per la meitat entre pati pròpiament dit, i un hortet en l'altra banda, on conviuen amigablement algunes cebes, alls, i quatre gallines.
Bé, l'hort de casa no dóna per gaire. Com que ja hem agafat una mica de pràctica, volíem ser més ambiciosos. Per això aquest hivern hem estat buscant un tros de terra per poder passar a cultivar sense restriccions d'espai ni de llum (que és el que té un pati dins un poble, entre cases).

Podríem arribar un dia a no haver de comprar verdures perquè ens ho podem fer tot a casa? Això és el que mirarem de descobrir poc a poc.

L'hort ja el tenim. Ens han deixat un trosset a tocar del poble, entre una vinya i uns avellaners. Ja s'hi feia hort fins fa no gaire.


El camp deu fer uns cinc-cents metres quadrats. Un veí nostre, el Ton, ens hi va passar el tractor per llaurar-lo; només vam deixar una franja al mig que en desbrossar vam veure que estava plena de faveres, de faves antigues que s'havien fet totes soles. Com que no deu faltar gaire per a poder-ne collir, vam pensar que tot això ja ho teníem.

Aquesta setmana passada hem estat dividint l'hort en bancals d'1,30m d'ample. Deuen fer uns 35 metres de llarg. Hi hem posat també un sistema de goteig.


De moment, després de moltes paletades de terra, en tenim tres de sencers i dos que segueixen que de moment no toquem, actualment ocupats per les faveres, que estan una mica creuades i desordenades (és el que passa quan es deixa que la natura faci la seva completament). A l'altra banda n'hi cabran potser tres més, que ja veurem si anem ocupant.