divendres, 22 de febrer de 2013

Bancals profunds



Fa un parell de setmanes que hem començat a “terraformar” l’hort i alguns pagesos del poble ja ens han preguntat què carai hi estem fent, allà, amb aquests cavallons tan amples. Per aquí, el cultiu d’hort és el els dels tradicionals cavallons i el reg a manta o per goteig, i el terra net a base de llaurades i herbicides. Mirem d’explicar que el que fem són bancals profunds i com funcionen aquests. Les vegades que m’hi he trobat jo em fa l’efecte que se n’anaven pensant “pobrets. De ciutat...” En fi; no s’equivoquen. Nosaltres segur que sí que ens equivocarem unes quantes vegades pel camí. Però n’anirem aprenent, amb una mica de sort i paciència.

Avui en dia hi ha molta bibliografia sobre el sistema dels bancals profunds. La primera vegada que ho vaig veure, però, va ser al llibre de John Seymour que comentàvem l’altre dia. Ell comenta que el sistema prové dels horticultors francesos dels voltant de París, durant el segle XIX. Cultivaven tan prop de París com els era possible i, com que allà la terra era escassa i les parcel·les petites, van desenvolupar aquest mètode. El xinesos també el tenien inventat pel seu compte, de manera molt similar i també als voltants de les seves grans ciutats. Durant els anys 60 es va posar força de moda a California, on es va posar en pràcica, es va divulgar i se’n van fer estudis comparats amb l’horticultura tradicional. 


El sistema és el següent: es marca sobre el terra un rectangle que ha de tenir uns 1,5 metres d’ample pel que es vulgui de llarg. Aquest és el bancal. L’amplada ha de ser suficient per poder arribar amb les mans al centre del bancal sense haver-lo de trepitjar. Per això nosaltres els hem fet una mica més estrets, d’uns 1,30m; potser tenim els braços més curts que els californians, però així ens és més còmode. En aquest bancal es cava i es remou la terra fins a una profunditat d’uns 50 o 60 cm. El doble del que faria un tractor llaurant profundament. S’hi incorpora compost, matèria orgànica... tot el que es tingui a mà. D’aquesta manera les plantes, en créixer, poden estirar les arrels a molta més profunditat en trobar la terra tova, en comptes d’haver-les d’estirar horitzontalment. Cada planta necessita un determinat volum de terra per al seu desenvolupament. En utilitzar molta més profunditat, no necessita tanta base; les plantes es poden plantar molt més juntes que en un sistema tradicional. En estar les plantes més juntes, queda menys terra exposada a la intempèrie (si es fa bé, no gens). Això té dos efectes molt positius: evita de manera natural el creixement de les males herbes (aquestes es queden sense espai i llum per créixer) i evita la deshidratació del sòl en no quedar exposat aquest a l’aire per crear-se un microclima humit sota les fulles de les plantes que es toquen entre elles.

 John Seymour preparant un bancal profund

Entre bancal i bancal s’hi fa un passadís prou ample per poder-hi passar amb comoditat a treballar entre ells de manera que els bancals no es trepitgin mai més per evitar comprimir la terra. Pel que fa a la llargada dels bancals, cal tenir en compte que, com que no es poden trepitjar mai, si es vol anar a l’altre costat només es pot fer saltant o donant-hi la volta. Per això els bancals s’haurien de tallar cada 6 o 8 metres per poder-los creuar amb comoditat (nosaltres, com que som així de burros, no ho hem fet; de moment jo ho arreglo saltant).


I ja està! Fàcil, eh? I anar-los donant matèria orgànica sempre que es pugui. Amb el temps, el bancal va creixent en alçada i la terra va quedant més i més esponjosa, fins al punt que per fer-hi un forat per plantar, n’hi ha prou amb fer servir un dit. La humitat s’hi manté d’una manera extraordinària i la terra es va tornant negra i omplint-se de cucs que s’alimenten descomponent tot el que hi ha i fent la feina bruta de llaurar i airejar-la.

 Aquí es veu l'alçada dels nostres bancals. També hi vam enterrar
 les males herbes que vam treure abans de llaurar.

Fa més de dos anys que els tenim fets a casa. Quan vam arribar al pati, la terra era dura i gris com el ciment. Dos anys i mig després, gràcies a les sobres de la cuina, les restes de poda i collites i l’ajuda inestimable de les quatre gallines que tenim al pati, ara és negra, tova i no pots fer una palada sense que et surtin mitja dotzena de cucs de terra i altres bestioles alegres i diverses.

Els estudis que s’han fet estimen que el rendiment dels bancals profunds és d’unes quatre vegades el que dóna l’horticultura tradicional. Jo no ho he comparat, però més aviat m’ho crec. L’aspecte de la terra és molt, molt millor. I, el principal factor a favor per nosaltres: llaures la terra una vegada i ja no ho tornes a fer mai més. Important, quan has de fer aquestes coses a mà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada